Carta de Josep Miralles Climent enviada al diario valenciano Levante.

Amb data 15 de juliol llegeixo en Levante. El Mercantil Valenciano una notícia que, més que notícia és propaganda. L’autor és desconegut.

El títol de l’article és «Castelló como pieza de museo». En l’article es fa referència a una altra informació sobre el mateix tema del diumenge dia 8, aquesta sí, signada pels amics Joan Montañés i Ferran Sanchis, de caràcter més divulgatiu que ideològic, la qual cosa els honora, tot i que cauen també en alguna mitificació.

I és que hi ha gent obsessionada encara en mantenir llegendes com ara el mite del «viejo Castelló liberal»; el de la seua heroica defensa; i el conte xinés d’identificar el carlisme amb l’absolutisme.

Com que soc membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló -al que fa una vaga referència dita noticia-, però també historiador -especialiste en carlisme-, cal fer una lectura històrica el més allunyada possible de prejudicis. Per tant, i per tal de contrastar totes aquestes mitificacions, remetré al lector, en primer lloc, al meu llibre Realitat o mite? L’Heroica defensa de Castelló, on explique qui eren els liberals que defensaven Castelló i qui eren els carlistes que van atacar la ciutat durant la Primera Guerra Carlista. Ja en el pròleg del llibre el professor de la UJI, Vicent Sanz Rozalén, seguint l’opinió d’Eric J. Hobswam, explique la necessitat que va tenir la «nova societat liberal-burgesa-capitalista amb la finalitat de conferir una legitimació històrica als canvis que es verificaven en les societats dels segle XIX». Y refereix també el que va apuntar Benedict O. Anderson sobre «el paper substancial que determinats artefactes culturals jugaven en interès d’una classe particular, és dir, la burgesia», en el procés de consolidació dels nacionalismes -en aquest cas el nacionalisme espanyol-, front a les antigues concepcions de defensa dels furs i de les entitats infrasobiranes, una senya d’identitat dels carlistes d’aleshores que, segons Engels, era el residu d’una població subjugada per una nació.

Els defensors del «Castelló liberal» eren, a banda de militars, membres de la Milicia Nacional, com ara el tinent de la 1ª Companyia i regidor de l’Ajuntament, Pedro Gutiérrez de Otero, u dels major potentats de la ciutat, dirigits tots pel comandant general de Castelló, Antonio Buil. Tots ells defensors de la monarquia isabelina.

El conflicte que va produir l’escaramussa (que no setge), a Castelló no va ser -com les llegendes escrites pels polítics de torn de l’Obelisc del Passeig Ribalta vol fer-nos creure-, una lluita entre liberals i absolutistes, no. Ens ho explique un altre eminent historiador ja desaparegut, Julio Aróstegui: «Contra lo que creee una opinión bastante extendida, el carlismo no fue, en modo alguno, un producto de los problemas que acarreó al país la sucesión femenina del rey Fernando VII en la persona de su hija Isabel», va ser un conflicte de caràcter social de «protesta popular propios de los origenes del capitalismo». La revolució liberal va ser combatuda per «una eficiente contrarrevolución que el carlismo representa de forma eminente. Pero ello no basta para calificar a esta última corriente, al menos en sus orígenes, de retrógada. Los proyectos liberal capitalistas eran proyectos de classe, en beneficio de una concreta. La lògica del proceso implica la reacción de aquellos otros grupos que solo están llamados a jugar un papel subordinado». A més a més, «en una España como la isabelina, con un poder oligárquico amurallado tres el sufragio censitario» el carlisme, com expressió del sentir popular, no tenía «otra possibilidad de expresión que no fuera el recurso al levantamiento armado».

I pel que fa més concretament al caràcter antiabsolutista del carlisme, cal recordar les opinions de Miguel de Unamuno que va estudiar profundament el fenomen carlista qui, en la seua primera época, escrivia a Àngel Ganivet: «El carlismo popular, que creo haber estudiado algo, es inefable, quiero decir, inexpresable en discursos y programas; no es materia oratoriable. Y el carlismo popular, con su fondo socialista y federal y hasta anárquico, es una de las íntimas expresiones del pueblo español […] Si el carlismo se extiende por toda la Península es porque se extiende por toda ella el regionalismo […] El revivir del carlismo no es más que un mero síntoma del revivir del  regionalismo en cierto modo socialista, o del socialismo regionalista. Y  ¿por qué no decirlo?, es el fondo anarquista del espíritu español que pide  forma, expresión, desahogo…[…] Ese fondo, que tomaría forma potente si nuestra nación se integrara sobre  base popular, culmina más que en nada en el cristianismo español de que usted habla, en el que representan nuestros místicos».

Per totes aquestes raons exposades me causa tristesa llegir articles com l’esmentat així com veure i escoltar en un vídeo de You Tube a un destacat historiador, company del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica, com, en una explicació didàctica a alumnes de batxillerat de Castelló. davant de l’Obelisc, no solament insisteix en el caràcter absolutista del carlisme, sinó que arriba a identificar als liberals com els bons i als carlistes com els dolents. Lamentable!

Per altra banda en la noticia referida, que com ja he dit pateix d’una forta càrrega ideològica i partidista, es recorde, referint-se a l’Obelisc, el «derribo que perpetraron los requetés tradicionalistas, precisamente los continuadores del bando carlista que fueron derrotados en los “Tres Días de Julio” pero que, al fin, ganaron una guerra». Doncs bé, ni és cert que el van enderrocar els requetès -tot i que els carlistes pogueren ser els inductors-, ni que al fi guanyaren una guerra. Això últim es veu clar en la meua darrera investigació publicada en el llibre La Rebeldía carlista. Memòria de una represión silenciada (1936-1955), on es demostra com els carlistes van ser vençuts en el camp dels vencedors i com, des del minut zero de l’alçament, van ser perseguits i represaliats primer pels militars colpistes, i després pel règim del general Franco.

Josep Miralles Climent

(Doctor en Història)