Més

03/07/2019

Cristina Serret

L’historiador Robert Vallverdú ha novel·lat la història del guerriller carlista nascut a la vila vermella

L’any 1855 naixia al poble de Prades Pere Balcells i Masgoret, que amb els anys seria conegut amb els apel·latius d’El Nen de Prades, el Pastor de Prades, el Senglar dels Boscos o el Tigre del Priorat. Destacat guerriller carlí, va morir a l’edat de vint anys després de combatre l’exèrcit liberal en el terreny que li era més conegut: les muntanyes de Prades.

Robert Vallverdú, doctor en història i llicenciat en filologia romànica, ha publicat el llibre El Nen de Prades. El Guerriller de la terra roja (Arola Editors), una novel·la històrica que recorre les dues dècades de vida del guerriller. Aquest és el segon llibre que Vallverdú ha dedicat a la figura del jove pradenc, després que el 1997 publiqués el treball El Nen de Prades: un capitost adolescent a la Tercera guerra carlina. «Aquest llibre es va divulgar molt, i em van començar a arribar a casa notícies del personatge, material que m’enviaven persones que no conec. Hi havia retalls de diaris de l’època, fotocòpies de dietaris personals, i fins i tot hi va haver gent que es va prendre la molèstia d’escriure allò que havien sentit explicar als seus avantpassats». Vallverdú va constatar que tot aquest material, tot i ser molt valuós, «no era història», i d’aquí la idea d’escriure una novel·la. El resultat és un llibre que relata de manera trepidant la vida i aventures del Nen de Prades, un personatge que dominava els boscos i que es va fer famós i popular per la seva audàcia, valentia i expertesa en el terreny.

Quan va esclatar la Tercera guerra carlina, en el darrer terç del segle XIX, el van fer cap de partida. Amb el temps passaria de comandar una vintena de guerrillers a manar-ne dos-cents. «Aquesta és una de les qüestions que encara ara em pregunto: com pot ser que un noi de dinou anys portés al darrere dos centenars de voluntaris, molts dels quals li doblaven o triplicaven l’edat», apunta Vallverdú. Ell mateix assenyala que molt probablement el Nen de Prades va guanyar-se la simpatia i la lleialtat dels seus homes amb el seu caràcter, de personalitat «forta, audaç i justiciera». El jove pradenc havia crescut al bosc i se’n coneixia tots els racons. També estava dotat d’un olfacte i una oïda excepcionals, i es va fer molt popular per la rapidesa amb la qual sortejava les emboscades. La seva ascendència sobre la partida se l’havia guanyat a base d’evitar-los circumstàncies desfavorables i de posar-se al capdavant en totes les ocasions. Quant a les motivacions del noi, Vallverdú assenyala que, a diferència dels bandolers, «que roben, segresten i maten en benefici propi», el guerriller «lluitava sota una bandera, mogut per uns ideals, equivocats o no, i passava comptes amb el comandament general carlí, que estava al Maestrat». La seva mort prematura va posar fi a una vida farcida d’episodis trepidants i va alimentar l’imaginari popular. Fins al punt que, a dia d’avui, apunta Vallverdú, «el Nen de Prades és encara molt viu en el poble de Prades».